AQUESTA FOTO ÉS DEL DIA DE LA MEVA PRIMERA COMUNIÓ. EL MEU AVI PATERN, LA MEVA ÀVIA PATERNA I LA GERMANA DEL MEU AVI PATERN (LA TIA CARME).Al blog sovint hi surten persones que no he conegut personalment i que ja no hi són. La majoria són persones que s'han fet famoses per alguna raó. Avui, dia de Tots Sants, faig sortir-hi els meus avantpassats. Només hi poso la foto dels avantpassats paterns perquè com que el meu pare és fill únic, cap oncle ni cosí, etc., podrà retreure'm de per què faig sortir els avis (i la tia) a Internet (de vegades s'accepta veure fotos i que es parli de gent que és famosa i ja no hi és, però en canvi dels de la pròpia família -que no són famosos- no s'accepta que se'n mostrin fotos o se n'expliquin coses). Per a mi, els meus avantpassats són tan importants com qualsevol altra persona que sigui famosa, ja que d'aquests també en vaig aprendre directament coses que m'han servit per a la vida i per arribar fins al moment present. L'avi que surt a la foto (l'avi Joan Coll) era també el meu padrí de bateig. Era molt bon home i malauradament no vaig poder fer gaires activitats amb ell ni anar enlloc perquè, tal com es veu, estava molt limitat. Va morir al cap d'uns dos anys i mig després d'aquesta foto i per a mi va ser un impacte, no tant el fet que morís, sinó per la causa que va desencadenar la situació que el dugué a la mort. Foren motius religiosos... Ho dic seriosament. Era l'època en què començaren a venir els cristians evangèlics al poble i algun d'aquells líders fanàtics li va fer creure que el guaririen. Li van fer una menjada de coco i, al mes de juliol, en ple sol de després de dinar i després d'una discussió, se'n va anar sol al carrer i com que estava alterat va tenir un atac de feridura. Al cap d'uns quatre mesos va morir. Recordo que quan el curàvem allà a casa, l'avi sempre somreia -anys abans havia tingut mal a les cames i quan el curaven reia i reia i així no sentia tant el mal: feia risoteràpia, el meu avi, sense saber que existís la risoteràpia-. En un principi al meu subconscient infantil hi va quedar la idea que la religió s'havia carregat el meu avi. Va ser la primera de les separacions de persones estimades que vaig patir a causa de la religió cristiana (al llarg de la vida n'he tingut diverses, de separacions de persones estimades, a causa de la religió cristiana; bé, vull matisar: no és la religió cristiana, sinó la forma com alguns conceben i apliquen la religió cristiana). I sempre he pensat que si aquesta religió cristiana (de la manera que la tenim) condiciona la separació de persones estimades (amb el sofriment que tot això comporta), alguna cosa falla. Tot i així, el meu cas deu ser genètic perquè, després de totes les experiències personals de sofriment, encara segueixo al peu del canó perquè hi ha alguna cosa dins meu (com una força) que em tiba, em reté i no em deixa apartar d'aquest món tan encarcarat de la religió. El que va succeir va ser el primer conflicte que vaig viure entre cristians de diferent Església. Sortosament ho vaig superar i no em vaig apartar de la religió. Sempre em va quedar una mena d'inquietud i quan vaig anar madurant vaig anar experimentant tolerància, respecte i amor envers les persones d'altres Esglésies cristianes (fins i tot les persones concretes que havien captat la ment del meu estimat avi). I gràcies a Déu, malgrat no poder gaudir de la companyia de l'avi, va ser un regal el fet que la seva germana (la de la dreta de la foto), la tia Carme Coll, va viure fins als 98 anys! Va morir fa 6 anys. Era cega però tenia un sentit de l'humor increïble. Agraïda, generosa,... Recordo que cada vegada que li donàvem el menjar deia: "Moltes gràcies! Tant de bo tots els pobrets del món en tinguessin..." I a mi em deia que si venia un pobre, li donés menjar. I, quin riure, que un dia al migdia que jo estava preparant el dinar per a la tia i per a mi (la iaia -la del mig- ja havia mort), un pobre va trucar a la porta. Com que aquell dia anava justa de menjar, li vaig preparar un entrepà, fruita i una ampolla d'aigua i li vaig donar. De petita sempre havia passat moltes hores amb la tia, que m'explicava contes que ella mateixa s'inventava i que no s'acabaven mai. Eren molt divertits i cada vegada els explicava de diferent forma. Em sembla que em va contagiar el bon humor. De la iaia (la del mig) em va quedar la vocació de mestra. El seu pare havia estat mestre de l'Ametlla de Merola i la iaia Balbina també volia ser mestra, però el seu pare es va morir amb 40 anys i la seva mare, amb quatre fills al càrrec, no va poder donar estudis a la meva iaia. I la pobra iaia es va quedar una mica frustrada de per vida. Sempre deia que hauria volgut ser mestra. Era una dona espavilada, sabia de llegir i escriure (li'n havia ensenyat el seu pare), però no va poder fer a la vida el que li hauria agradat i això de vegades passa factura d'una manera o altra.
Els avantpassats materns. Del meu avi matern (Joan Capdevila), el que m'ha quedat més gravat és la capacitat que tenia per reduir el sofriment físic. Va patir molt perquè tenia gangrena a les cames. Quan el metge l'anava a guarir a casa, l'avi agafava l'acordió o la bandúrria i començava a tocar i a cantar i així no sentia tant el dolor mentre el metge li tractava les llagues doloroses. Això que el meu avi mai havia estudiat música! Però era una passada! I es pot dir que s'autoaplicava la musicoteràpia sense saber res d'aquesta disciplina. També recordo que aquest avi m'explicava moltes vegades que quan era jove li van matar el pare a la vora d'una carretera. Ell sabia qui ho havia fet -uns del mateix poble on vivien- però li deia al seu germà petit que ho deixessin estar, que la venjança no era bona, que si es venjaven això no s'acabaria mai (continuaria en generacions posteriors) i els va perdonar. De la seva dona, la iaia Maria, que va morir a finals de l'agost passat, recordo que sabia molt de cuinar. Quan anàvem tots a casa seva per celebrar alguna festa, feia unes cassolades de guisats, que tothom se'n llepava els dits. Suposo que s'ho inventava, perquè no s'estava a llegir receptes de llibres. A mi també m'agrada inventar-me plats de menjar i provar combinacions.
En resum, avui és un bon dia per recordar els avantpassats més directes i una bona manera és intentant descobrir el que cadascun d'ells ens ha aportat de positiu a nivell personal. I donar-ne gràcies. Quan he fet aquest exercici me n'he adonat que molts dels trets positius que reconec en mi, els puc associar a un o altre dels meus avantpassats. És l'única herència que m'ha quedat, ja que cap d'ells tenia cap riquesa material, però valoro més aquests aprenentatges que són per a la vida: risoteràpia, bon humor, fe, generositat, atenció als pobres, musicoteràpia, cuina, ensenyament...
Gràcies als avantpassats!
Ahir vaig acabar de resumir un article sobre la Musicoteràpia aplicada a persones refugiades que pateixen trauma. En aquest article s'exposen els beneficis que el fet de cantar aporta, tant a nivell físic com psíquic. Per una banda, facilita la respiració profunda, la qual disminueix la velocitat del cor i calma el sistema nerviós (fixa ment i cos), produïnt un estat de relaxació. Per altra banda, és una activitat neuromuscular i els esquemes musculars estan íntimament lligats als patrons psicològics i la resposta emocional. En l'acció de cantar, les vibracions que ressonen interiorment trenquen i alliberen bloguejos d'energia, fet que és important per a persones amb trauma, les quals han congelat i enquistat les àrees del cos on s'han emmagatzemat les experiències traumàtiques. Austin cita Levine (1997): “Aquest residu d'energia no resolta, no descarregada, queda retinguda en el sistema nerviós i crea els símptomes debilitants associats amb el trauma. Cantar pot capacitar l'usuari per reconnectar-se amb la seva pròpia naturalesa proporcionant una sortida als sentiments intrusos”.
