Ahir vaig assistir a una reunió informativa per a mestres de Religió que treballem a l'escola pública. Així com des de fa setmanes podem llegir als mitjans que hi ha clergues que es retallen el sou (o més que retallar-se'l -la part retallada no queda pas "a l'aire"-, donen directament una part d'aquest per ajudar a entitats que ajuden a persones necessitades), en la reunió d'ahir vaig quedar al·lucinada sobre la situació econòmica que fa uns anys van travessar algunes mestres de Religió (que tenen família i en aquell moment tenien els fills petits). Els diners que no ens pagaven, potser sí que quedaven "a l'aire"... En el meu cas foren quatre hores setmanals. L'Administració em va tenir tot un curs anant a treballar dos dies setmanals a una escola, a 15 minuts de distància en cotxe i sense cobrar ni un duro en tot el curs per aquestes hores -hi anava dos dies en comptes d'un per raons d'organització del centre-. Però jo no tenia fills per fer créixer i en aquells moments vaig continuar fent el que havia fet per pagar-me la carrera: classes particulars de repàs, traduccions per a un impresor, repartir propaganda, etc. O sigui, tot de feinetes "tontes" perquè si no ho feia així no podia omplir el dipòsit del cotxe per anar a treballar
en sèrio (tot i que, a causa de les circumstàncies, la feina seriosa semblava de broma, perquè no la cobrava). I, per acabar-ho d'adobar, encara em va passar una anècdota. Com que no m'ingressaven el corresponent a les hores de treball, tenia el compte corrent sense ni un duro. Un dia vaig tenir la mala fortuna que, anant a la universitat a fer un examen final, se'm va trencar el cable del gas (d'un cotxe que era de segona o tercera mà...) en plena autopista i en trucar a la grua de la meva assegurança, una altra grua que era "pirata" i passava per allà em va veure i em va ben enredar. Amb els nervis que tenia per l'examen final que anava a fer i l'ensurt que el cotxe m'hagués quedat garratibat al mig de l'autopista (buf! sort que no en venia cap de ben ràpid al darrere, perquè se'm menja!), em va ben enxampar. Després d'aguantar-me el cotxe fins que acabés l'examen, em va dir que volia els calés en metàl·lic o bé no em donava el cotxe. Jo estava histèrica! Com que no tenia ni un duro al compte corrent (com he explicat abans, pel fet que no m'ingressaven pas tot el que necessitava) no vaig poder pagar-li allà mateix i el tio em va haver de dur el cotxe fins al poble (a 80 quilòmetres de distància!) La broma em va costar 48.000 pessetes! Potser em va veure amb cara de pageseta i es va aprofitar. El cas és que ara ja no em fio de cap "gruero". I encara sort que vaig treure bona nota de l'examen!
Però tot el que em va passar a mi és poc, si mirem la situació de d'altres companys i companyes amb família al seu càrrec. Per això penso que són d'admirar tots aquells pares i mares de família, mestres de Religió Catòlica a l'escola pública, que fa 10 anys van estar treballant "sense cobrar" (i no pas per voluntat pròpia) durant tot el curs. Finalment, al cap d'un temps, es va cobrar, sí, però per via judicial i a la persona que li devien més d'un milió de peles, l'advocat se n'hi va quedar la proporció... (ja ens entenem...). Em sembla que ningú n'ha parlat mai, d'aquestes persones, però a causa de la "gente de palacio que anada despacio", a causa de les burocràcies... van patir "retallades" i reduccions de sous molt greus. Malgrat tot, van tirar endavant.
A mi aquestes experiències em van fer reflexionar i a mesura que es va arreglar la situació i ja no vaig necessitar fer ni classes de repàs, ni de repartidora de propaganda, etc. vaig decidir que un % del meu sou l'havia de destinar a ajudar a persones necessitades (amb apadrinaments, col·laboracions amb entitats, ajudes a familiars meus que ho necessitessin, etc.). I a mesura que pujaven una mica els ingressos, també pujaven una mica més les aportacions a ajudes. Al cap d'un temps d'estar posant en pràctica aquesta idea, en un curset sobre l'Islam vaig sentir a dir que els musulmans, si al cap de l'any els ha quedat una quantitat de diners estalviada, la reparteixen per a obres de caritat perquè si a tu te'n sobra, vol dir que a un altre li manca i tu tens la part que li pertocaria al que li manca (em sembla que més o menys va així).
